Pàgines

dimecres, 24 de juny del 2020

TALLER D'ESCRIPTURA CREATIVA. Les recomanacions d'Antonio Trijueque.

Literatura japonesa
En esta ocasió parlem de quatre autors japonesos dels quals, si lliges un llibre, t'agradaria llegir les seues obres completes.


·          Caballos desbocados
  Yukio Mishima
La novel·la està centrada al voltant d'un complot concebut per joves idealistes en 1932 per a eliminar a les figures polítiques que han «traït» a l'Emperador. Es tracta de l'anàlisi escruixidora i valenta d'una tibant problemàtica, però expressat de tal forma que en cap moment decau l'interés narratiu de l'acció. La narració inserida «La Lliga del Vent Diví», que relata un dels més famosos episodis de l'ocàs dels samuráis i conté moltes de les claus que expliquen el ja pròxim suïcidi ritual de l'autor.

Adaptació cinematogràfica 1985.
Direcció Paul Schader
 

  La casa de las bellas durmientes
         Yasunari Kawabata
La casa de las bellas durmientes sobreïx en l'obra de Yasunari Kawabata per la seua perfecció formal. Comença amb la visita del vell Eguchi a una casa secreta governada per una dona ordinària i pràctica que, al final, com ell mateix, revelarà la seua essència inhumana. En aqueix bordell, el protagonista, de seixanta-set anys, passa diverses nits al costat dels cossos de joves verges narcotizadas. Alhora que admira l'esplendor de les figures adormides, rememora la seua relació amb les dones: la seua esposa, la seua mare, el seu amant, les seues filles. Erotisme, luxúria masculina, vellesa i violència s'entretixen en aquesta fulgurant novel·la breu que amalgama, com és típic en l'obra del Premi Nobel de Literatura, motius tradicionals de l'estètica japonesa amb temes moderns en ambients quasi irreals. Magnífica però profundament pertorbadora, La casa de les belles dorments és una esgarrifosa meditació sobre la sexualitat i la mort.

Adaptacions cinematogràfiques:
2001: Direcció Eloy Lozano.
2006: Direcció Vadim Glowna


  Tòquio blues
         Haruki Murakami 

Toru Watanabe, un executiu de 37 anys, escolta casualment mentre aterra en un aeroport europeu una vella cançó dels Beatles, i la música li fa retrocedir a la seua joventut, al turbulent Tòquio de finals dels seixanta. Toru recorda, amb una mescla de melancolia i desassossec, a la inestable i misteriosa Naoko, la núvia del seu millor –i únic– amic de l'adolescència, Kizuki. El suïcidi d'aquest els distancia durant un any fins que es retroben en la universitat. Inicien allí una relació íntima; no obstant això, la fràgil salut mental de Naoko es ressent i la internen en un centre de repòs. Al poc, Toru s'enamora de Midori, una jove activa i resolta. Indecís, sumit en dubtes i temors, experimenta l'enlluernament i el desengany allà on tot sembla cobrar sentit: el sexe, l'amor i la mort. La situació, per a ell, per als tres, s'ha tornat insostenible; cap sembla capaç d'aconseguir el delicat equilibri entre les esperances juvenils i la necessitat de trobar un lloc en el món. Amb un fi sentit de l'humor, Murakami ha escrit el commovedor relat d'una educació sentimental, però també de les pèrdues que implica tota maduració. Tòquio blues va suposar el reconeixement definitiu de l'autor al seu país, on es va convertir en un best seller.


Adaptació cinematogràfica 2010. Direcció Tran Anh Hung


  Silencio
         Shūsaku Endō
Silenci, que en publicar-se per primera vegada al Japó va ser motiu d'apassionades controvèrsies, va obtindre el prestigiós Premi Tanizaki, va ser considerada la millor novel·la de l'any i en poc temps havia venut dos milions d'exemplars, és considerada hui no sols la novel·la més important de Endo, sinó també una peça fonamental per a explicar certs camins empresos per la narrativa japonesa dels nostres dies. Silenci narra amb singular vigor el treballós intent dels missioners estrangers per cristianitzar el Japó del segle XVII, una empresa per la qual són perseguits i torturats i la força de la seua fe es veu enfrontada a les més dures proves que puguen imaginar-se. Al fil d'una aventura apassionant, durant la qual els més diversos personatges van cobrant vida i solidesa davant els ulls del lector, Endô ens convida a plantejar-nos algunes de les apassionants qüestions que més han preocupat l'home al llarg de la història, i el fa amb tal lucidesa, elegància i aparent facilitat que resulta difícil no convertir la lectura en una qüestió personal. Silenci és una d'aqueixes poc freqüents obres que, a més d'atrapar al lector i mantindre el seu interés des de la primera pàgina, continuen ocupant la seua ment molt després de tancar el llibre.

Adaptació cinematogràfica 2016: Direcció Martin Scorsese 


divendres, 19 de juny del 2020

TALLER D'ESCRIPTURA CREATIVA Les recomanacions d'Antonio Trijueque.


Alguns suports materials per a l'escriptura.
 L'ésser humà sempre ha necessitat comunicar   els seus pensaments, les seues emocions o els esdeveniments de la seua vida.  Amb el naixement de l'escriptura es va donar paral·lelament la utilització de múltiples i variadíssims suports i el desenvolupament de molt diverses tècniques per a realitzar-la.
Us proposem un repàs a aquests materials, sense seguir una cronologia històrica, ni ser exhaustiu, ni mantindre una explicació obligatòria per cada material, ni proporcionada a la seua suposada importància. 

Senyals de fum.


Els suports d'escriptura han anat variant al llarg de la història. Des del Paleolític fins a l'era moderna, han aparegut diferents sistemes i materials per a transmetre la seua cultura o comunicar-se.





Navegant fora del sistema solar des de fa dècades:




















Parets de coves  (pintures rupestres) i roques (petroglifos) 
només es va necessitar que els pictogrames, ideogrames o mitògrames perduraren en el temps, es van consignar en suports fixos com a parets de cavernes i grans roques. No és considerat com una forma d'escriptura, però sí com una forma de comunicació o representació del viscut o vist. 













“Tauletes” amb cera.



Metall
  Se solia usar plom i bronze, entre altres. Sobre el bronze es traçaven textos legals. A Jordània es van trobar 70 llibres de metall, no més grans que una targeta de crèdit. En ell es troben imatges, símbols i paraules.














Argila

L'argila és el material sobre el qual es conserva l'escriptura més antiga, entre el 3400 i 3200 a. C. En elles es van consignar quasi totes les escriptures cuneïformes. Les plaques d'argila solien ser molt fines, generalment quadrades i de cantonades arredonides. El procés pel qual es gravava l'escriptura era inscrivint amb un tascó de metall, ivori o fusta quan encara estaven humides i blanes. Després eren assecades al sol.





















Pergamí
El pergamí (del llatí tardà pergamīnum, i aquest del grec bizantí pergamēnḗ; literalment "de Pèrgam", perquè en aquesta ciutat es preparaven les pells per a escriure) és un material fet a partir de la pell de corder o d'altres animals, especialment fabricat per a poder escriure sobre ell. La pell segueix un procés d'eliminació de l'epidermis, de la hipodermis, deixant només la dermis, i d'estirament, al final del qual s'aconsegueixen les fulles amb les quals s'elabora un llibre, una filacteria o els rotllos que es coneixien de l'Antiguitat.
L'origen del seu nom és la ciutat de Pèrgam, on es creu que existia una gran productivitat de gran qualitat, encara que realment la seua existència es remunta a una època anterior a la ciutat de Pèrgam. En l'actualitat es considera que entre els manuscrits més antics en pergamí que es conserven és el Rotllo d'Isaïes, datat entre l'any 150 a l'any 100 a. C.













Ossos, i fustes 

S'utilitzaven trossos de fusta, o escorces d'arbres , les quals eren molt semblants a les tauletes d'argila. Mentrestant, en l'antiga Xina, la varietat de suports que contindrien escriptura va ser molt més variada: des de plastrons de tortuga (part ventral de la closca) a ossos de diferents animals gravats amb ganivets. El pergamí (del llatí tardà pergamīnum, i aquest del grec bizantí pergamēnḗ; literalment "de Pèrgam", perquè en aquesta ciutat es preparaven les pells per a escriure) és un material fet a partir de la pell de corder o d'altres animals, especialment fabricat per a poder escriure sobre ell. La pell segueix un procés d'eliminació de l'epidermis, de la hipodermis, deixant només la dermis, i d'estirament, al final del qual s'aconsegueixen les fulles amb les quals s'elabora un llibre, una filacteria o els rotllos que es coneixien de l'Antiguitat.

També s'utilitzaven tires de bambú, sobre les quals s'escrivia amb pinzells i tinta i es lligaven amb un cordell per a mantindre l'ordre. Aquests llibres reben el nom de jiance i van ser emprats en el segle VI a. C.

 Seda
La seda és flexible i lleugera i molt idònia per a escriure i, sobretot, per a dibuixar i pintar. Es podia doblegar i enrotllar i era més fàcil de transportar i guardar que altres materials. 
Pedra
La pedra és el material més consistent, no necessita preparació i és quasi indestructible, salve per l'acció del propi home o de desastres naturals. És el suport per excel·lència de l'epigrafia grega i romana. 



Papir

Es tracta d'un  suport  elaborat a partir de Cyperus papyrus, una herba palustre aquàtica de la família de les ciperáceas molt comuna en el riu Nil a Egipte i en alguns llocs de la conca mediterrània. Aquesta planta  preparada i teixida adequadament, permetia escriure sobre ella.



Paper
A la Xina es va començar a fabricar paper a partir de fibres vegetals com a residus de la seda, la palla d'arròs, i el cànem, o també el cotó. Va ser l'ús general de la camisa, en el segle XIV, la qual cosa va permetre que hi haguera suficient drap o camises velles disponibles per a fabricar paper a preus econòmics.



Morse
Per impulsos elèctrics:


Per centellejos de llum:



Llenguatge de banderes en els vaixells





Digital



dilluns, 15 de juny del 2020

3-CURS DE FOTOGRAFIA. Ana Amesti

SILUETES
Les siluetes li confereixen a la fotografia un toc dramàtic, misteriós i molt bell. La veritat és que les siluetes són una forma estupenda de transmetre misteri, emoció o fins i tot drama a una fotografia gràcies a la seua simplicitat i a la seua capacitat per a suggerir una història. Mes que comptar, aquest tipus d'imatges deixen a l'espectador que reconstruïsca la part que falta en la fotografia , gràcies a la seua imaginació, acaben la història de mil formes possibles.

Alguns consells per a fotografiar siluetes:
Si hi ha molta llum, la pròpia càmera intenta «enfosquir» una mica la foto per a compensar tanta llum i que al final s'aconseguisca una llum equilibrada. El terme tècnic ací seria subexposició, per al qual el vulga conéixer.
Per tant, per a fotografiar una silueta, deuríem simplement fotografiar a la persona però aconseguir que isca sobrexposada o «enfosquida». De quina manera? Posant llum,  molta llum darrere d'ella, així la càmera veurà que hi ha molta llum i per tant intentarà «enfosquir» la foto per a rebaixar aqueixa llum.

Cal donar-li molta importància a la forma:
Decidir quina cosa o cos volem traure com a silueta, i hem de procurar que aquest tinga tot el protagonisme a la foto. Cuidar els detalls, i intenta evitar que isquen més siluetes indesitjables que després vagen a distraure l'atenció de l'espectador.
Les millors siluetes se solen aconseguir durant la posta del sol o durant l'alba.

També pot  fer-se en manera automàtica,  emprant el botó de compensació que solen incloure quasi totes les càmeres digitals. Baixem el nivell diversos punts fins que vegem que la imatge s'enfosqueix i el subjecte principal apareix com una silueta, i simplement disparem.