Pàgines

dimecres, 22 de juny del 2016

VII CERTAMEN DE RELATS BREUS UPG, 2016

PREMI RELAT EN CASTELLÀ


MÁRTIRES EN LA CIUDAD
         Jordi Piera González

  Eran las 6 de la mañana. Joan era el único despierto en casa. Mientras se incorporaba lentamente, giró su cabeza y observó a su mujer dormir durante unos instantes. Un atisbo de sonrisa se perfiló en su serio semblante. Se levantó con cuidado, tratando de no despertarla, y se dirigió a la cocina para prepararse su café diario. «Puta rutina» se dijo a sí mismo.
Cogió el metro en la parada frente a su casa, ya que había tenido que vender su coche hace casi un año. Las cosas iban demasiado mal y no podía permitirse tener uno. Tan solo había tres personas más en el vagón. Como siempre, se quedó de pie frente a la puerta. Uno de los pasajeros llevaba una pequeña radio de mano en la cual estaban dando las noticias: un hombre había asesinado a su mujer e hijos y, tras ello, se había quitado la vida. Todavía se estaban investigando las causas. No le gustaba escuchar las noticias, “ya tengo bastante con mis penas como para tener que escuchar las de los demás” solía decir. Al llegar a su parada, suspiró y bajó del metro.
En el trabajo, Teresa, de recursos humanos, le pidió que la acompañase al despacho. Mientras caminaban por el pasillo, a Joan se le hizo un nudo en la garganta. Una vez allí, ella le pidió que tomase asiento. Le dijo que, sintiéndolo mucho, iban a tener que prescindir de gente y él era una de esas personas. Tras apelar fallidamente a su amistad, de su boca salieron toda clase de improperios, fruto de la impotencia. Teresa le pidió por favor que abandonase su despacho.

De camino a casa, Joan pensó en sus dos hijos, a los cuales, por culpa del trabajo, apenas veía. ¿Cómo iba a cuidar ahora de ellos? Por su mente pasaron toda clase de barbaridades. Pero debía seguir adelante por su familia, la razón por la que llevaba 17 años en un trabajo que odiaba.
Se hizo de noche y, al otro lado de la ciudad, una mujer lloraba desconsoladamente mientras su novio trataba de tranquilizarla. Durante varios meses esa misma escena se repetía una y otra vez, pues estaba atrapada en un trabajo que no le gustaba. Su novio la notó más triste de lo habitual y le pidió que le contase qué había ocurrido. Todavía con lágrimas en los ojos, le contó que su jefe le había obligado a despedir a uno de sus mejores amigos, casado y con dos hijos. Se sentía como una mierda, pero no podía perder aquel trabajo. Todo lo hacía por su hija.





PREMI RELAT EN VALENCIÀ


DE MATINADA

Raquel Boronat Cerdà

“Iguals però diferents així és com tothom se sent però la trista realitat és altra” - li començà a explicar l’avi.
La nit és tancada quan el xiquet amb fred al cos ix de sa casa per encaminar-se a, qui sap on? A hores d’ara diria que a l’infern, en aquell moment el neguit i la por no el deixaven poder pensar...
Uns homes havien entrat de matinada trencant tot el que es trobava al seu pas, omplint la llar de crits i enrarint l’aire amb angúnia. La porta no havia pogut impedir pas que el terror en forma de soldats trencarà la pau d’aquella casa on habitava una família, ni especial ni diferent de la resta de famílies del poble, treballadors del camp sense més aspiració que la de seguir vivint i respirant el flaire de la flor del taronger que en aquell trist mes de març omplia la comarca.
La mare plorava mentre abraçava un petit nadó de mesos que com ella no deixava de plorar com si sabés que la seua vida anava a canviar aquella nit. La mare li acaronava el cap mentre resava oracions pietoses.
El pare intentava preguntar el perquè d’aquella inesperada visita però sols va rebre una fusellada que li va fer brollar la sang als llavis fent que sentira el calent i viscos regust de ferro a la boca. No era nova per ell aquesta sensació, malauradament en els darrers temps l’havia pogut sentir tantes i tantes vegades que s’havien convertit en vells amics. Amics de la por i el fàstic.
El xiquet en un racó de l’estada mirava amb ulls ben oberts l’escena, petrificat,  sense moure ni un sol múscul i incapaç de pronunciar paraula, solament observava atemorit. Els seus ulls anaven del pare a la mare com buscant una seguretat que ells no podien donar-li. Guaitava a les seues pupil·les i sols veia el terror de la incertesa.



Aquesta escena dantesca semblava que mai anava a acabar però l’escorcoll del petit i modest habitatge no va durar més de cinc interminables minuts, de sobte una veu anuncià que marxaven i que el petit els acompanyaria.
Plors, crits, laments i colps, molts colps a tota la família. El xiquet amb fred al cos ix de sa casa, el xiquet amb por als ulls és reclutat, el xiquet és segrestat i privat de la seua vida. El xiquet deixa de ser un nen en aquell moment.
Anys i anys han de passar perquè el xiquet torne a casa i trobe que ja no té on anar, ha sobreviscut a una guerra, a un camp de concentració. És un supervivent o va morir allà?
“Eixe xiquet sóc jo” -em diu l’avi. “Tots som iguals però ens han fet sentir diferents” acaba sentenciant mentre una llàgrima rellisca galtes avall.






diumenge, 12 de juny del 2016

EXCURSIONS AL PATRIMONI. VALÈNCIA AL MAR

VALÈNCIA AL MAR. Dissabte 18 de juny
Inscripcions: del dia 13 al dia 17 de juny
Eixida: 9 h estació Autobusos (Renfe)
Arribada prevista: cap a les 14 h
Preu: 5€
Places limitades a 25, per ordre d’inscripció
Per finalitzar el cicle i aprofitant que estem en estiu, ens aproparem a la mar. Buscant la refrescant  brisa marina anirem al barri del Cabanyal, declarat Bé d’Interès cultural al 1993, fent un recorregut per les seues principals cases d’estil modernista popular. Creat a finals del segle XIX com a barri mariner de València, guarda encara el sistema urbà reticular derivat de les antigues barraques. En els edificis i cases d’estil Modernista popular destaca el  gust per l’ornamentació alegre i vistosa de les   façanes revestides, de forma artesanal, amb taulells ceràmics.


dijous, 9 de juny del 2016

EXPOSICIÓ I SOPAR FI DE CURS

Ací teniu algunes imatges de l'exposició i el posterior sopar de fi de curs de la UPG.
Van ser moments molt emotius, sobretot en els lliuraments de premis als autors dels relats i a la persona que enguany ha merescut el premi"Amic de la UPG", Toni Durà.
Tant el director,Lluís Romero, com l'Alcadessa Diana Morant, van destacar en els seus parlaments la figura de Durà com a impulsor i dinamitzador de la UPG en els seus inicis. Per la seua part, la regidora d'Educació, Laura Morant, va resaltar en el seu discurs els valors que, històricament han singularitzat el nostre centre.
Posteriorment més de 150 persones van compartir taula en el jardí de la Marquesa per tancar el curs. Va ser una nit agradable i un emotiu punt final.
Bon estiu a tots i fins al proper curs!!

PUNJEU EN LA IMATGE PER ACCEDIR A L'ALBUM


 expo upg 2016

dissabte, 4 de juny del 2016

EXPO FINAL UPG 2016

Per mostrar aquelles activitats que no participen directament en l'exposició final, per que no produeixen objectes, hem realitzat un audiovisual. En la pròpia Sala Coll Alas es projectarà mentre dure la mostra. Ací vos deixem l'enllaç.

PUNJEU EN LA IMATGE PER A ACCEDIR


 UPG2016