El jove de la colla acabava de trobar-se una
pedra que tenia unes cares molt suaus i uns cantells molt tallants. Allò li va
fer pensar en un tros de pell aixafat a les vores amb les dents, un tros de
pell adobat per servir de recobriment dels pals que usaven com a mànecs de
diferents estris.
Aquella pedra, que era més tallant que les que
ells feien servir habitualment, estava al seu sarró d’aquell estrany que els
havia atacat, i que acabaven de matar. Era com ells, però tenia el cap més
arrodonit. Les celles d’aquell foraster no eren tan prominents com les de la
gent de la seua colla.
D’on vindria? N’hi havia més, com aquell?
La colla estava nerviosa des de la trobada amb
aquell forà: sabien que havien pogut matar-lo només perquè ell estava sol,
perquè duia unes coses molt perilloses: una branca que estava lligada dels dos
extrems i que havia usat per tirar-los unes vares molt primes que es clavaven
molt; i feien molt de mal! També s’havia tret del sarró un pal que duia lligada
una llesca de pedra molt afilada, molt tallant. Més encara que la que ell tenia
a les mans.
La nit següent a la brega no van eixir de la
boca de la caverna, i el líder i dos adults es van quedar desperts tota la nit.
Però no hi havia tornat a aparèixer cap altre individu com aquell.
* * * * *
A l’altre vessant de la vall, a la cara de
l’ombria, un grup de la colla del mort, des d’una petita plana descoberta que
havien trobat, es miraven la foguera que havien fet els que havien matat el seu
company.
Hi havien arribat vagarejant des de terres
molt llunyanes, fugint del fred i la gelada.
El dia de la trobada es van esglaiar per la
rauxa que van mostrar els habitants de la vall. No tenien les eines que ells sí
havien aprés a construir, però treien la força del grup. Quan el seu amic es va
trobar amb els de la vall, aquells van començar a cridar-se els uns als altres,
i s’hi van reunir tants que els nouvinguts van pegar a fugir de por.
Els vallers, per contra, havien aconseguit
domar el foc, el tenien a la seua disposició, l’havien fet seu; cosa que els
forasters admiraven, i ja havien vist en altres grups amb qui s’havien trobat,
però només havien aconseguit furtar-ne una flama, en una ocasió, que se’ls
havia apagat en una nit de pluja i no van poder tornar-lo a encendre.
* * * * *
Llavors tots esperaven sense saber què
esperaven. El temps va passar. Molt de temps.
Ara uns homes amb paletes i pinzells rastregen
les marques de la batalla. Les cendres d’aquelles vides.
Salvador
Pallarès-Garí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada