 |
| Fotografía de Salvador Pallarès-Garí |
Els llums de la sala d’exposicions de la UPG es van
apagar; tot es va cobrir pel silenci fosc.
...
Clic-clic,
clic-clic, clic-clic...
-Aquell humà no parava de metrallar-me, mentre jo tractava
de pondre els ous en aquell muntanyar de la platja d’Oliva! –va dir Llagostina,
des de la mateixa platja.
-Ja fa temps, per cert, -va respondre Cuquet- que no veig
per ací aquell humà estrany que se’ns acostava tant, que ens mirava i ens
mirava; però que no ens agafava, ni ens torturava. Es limitava a acostar-nos
aquella capsa fosca que emetia un so repetitiu, clic-clic, clic-clic... i, de tant
en tant, un rondineig agut i breu.
-Sí, és cert, el rondineig, a més a més, es corresponia
amb un moviment de la cua cilíndrica que tenia un espill a la punta. S’acostava
i s’allunyava. I a l’interior hi havia un altre llagostí com jo! Molt estrany!
-Tens raó, a l’interior d’aquella capseta negra també hi
havia un cuc com jo! Curiós eh?
-Sí, però quina poca gràcia em va fer a mi aquell dia,
quasi em muic de l’ensurt!
-Vols dir, però si vosaltres, només se us acosten, amb un
bot us poseu a una bona distància del perill, de qualsevol perill!
-Calla, calla, que jo estava ponent! Estava dipositant els
ous en una duna del muntanyar, sota l’arena; quan, de sobte, va aparèixer
aquell gegant per darrere de mi. No sé som vaig poder continuar. I ell va
començar a rodejar-me, a girar al meu voltant. I aquell clic-clic, frenètic,
que no parava, com si s’acabara el món.
-I tu posant en marxa el mecanisme de reproducció de la
vida! Amb la mort tan a prop! I a mi, que em va pillar alimentant-me! No serà
d’aquells humans que diuen que ens agafen per punxar-nos amb una agulla i
dissecar-nos?
-No ho crec, si fóra d’aquells m’hauria enxampat sense cap
problema. Ell es va limitar a mirar-me, a voltar-me i posar aquell artefacte al
davant de la meua cara.
-D’això que dius dels que ens cacen per clavar-nos una
agulla, és cert! Jo vaig veure, en una casa d’aquelles, una paret plena de
caixes cobertes per un vidre amb un munt d’animalons de moltes classes;
papallones sobretot! Semblava que la vida s’hi havia aturat, tots en filera,
immòbils. No sé si estaven morts, però allò era molt estrany, no cap es movia.
***
Aquella mateixa vesprada, abans que es fes fosc en la
sala, entre els qui observaven l’exposició de fotografia, amb un gotet de vi a
la mà i tastant un tros de formatge, algú comentava que, per fer aquella foto,
havia tingut molta sort. Mirant la part de la cua pots veure ouets, boletes
rosa; resulta que estava ponent, per això sense un zoom potent em vaig poder
acostar tant al llagostí!
-El cas és que, la por que els tinc em va impedir de
comprendre que, si no havia pegat un bot per escapar-se de mi, és que tenia una
molt bona raó. Llàstima, perquè tinc una foto de més a prop encara, però, pels
meus nervis no vaig poder controlar la composició i hi ha una pota que se n’ix
del marc.
-Bé, però vas aprenent a fer fotos, i la teua càmera té un
macro molt bo, per a ser una bridge.
Salvador Pallarès-Garí
