divendres, 27 de juny de 2014
dijous, 26 de juny de 2014
Un viaje inesperado
Homenaje a la cueva del Parpalló
En
una de las laderas aparece una silueta humana, es Dan´Ha. Un adolescente
apuesto, de pelo negro, ojos castaños y de mirada astuta, vestido con traje y
zapatos de pieles contra el frío que le cubre todo el cuerpo. El conjunto está
hecho varias capas de pieles claras, unidas y cosidas entre si, dándole toda la
protección necesaria contra las inclemencias del tiempo. Como armas solo lleva
un cuchillo de piedra y una lanza por si surge algún imprevisto. Parece que no
le molesta tanto el viento, está acostumbrado, mientras no nevara todo irá
bien. Le gusta pasear por la zona, solitario, a la escucha, observando el entorno,
las plantas o los animales, pero le ha tocado vigilar los alrededores de su
cueva y si otros grupos humanos
desconocidos vienen con malas intenciones. Tiene que estar preparado para
avisar a los suyos pero finalmente este día ha pasado tranquilamente.
Dan´Ha
pertenece a la tribu de los talladores de hojas planas, o “Zikha-Uk-Tsi”
como se denominan a sí mismos en su
propio idioma. El nombre se debe a las valiosas herramientas de sílex, u otras
rocas, que producen y que tienen, en su mayoría, formas planas como algunas de
las hojas de los árboles. En ocasiones las intercambian por otras herramientas
o productos que necesitan mediante trueque cuando se encuentran en grandes
reuniones tribales, dos o tres veces al año.
La
tribu, compuesta por varios clanes o
familias que viven aisladas pero están en contacto a menudo, son
autosuficientes y autónomas, pueden hacer todo tipo de actividades pero su
familia está especializada en el dominio artístico para uso sagrado. Trabajan
para toda la colectividad de forma casi anónima pero reciben el reconocimiento
por esta labor muy importante dentro y fuera de la comunidad.
Dan´Ha
tiene muchas habilidades para un joven de su edad, trabaja con diversos tipos
de materiales: piedra, madera, marfil,
huesos, fibras vegetales, y conoce muchas técnicas aunque tiene, como su padre,
predilección por el grabado y la pintura de animales, plantas y símbolos en
plaquetas de piedra.
La
covacha donde trabaja su padre y vive su familia, sirve también de lugar de
culto en ocasiones y de almacén donde dejan piezas y esbozos en diferentes
lugares desde hace ya varias generaciones atrás. Suelen venir, a veces, otros artesanos
artistas de otros clanes o familias para aprender, intercambiar información y
experiencias.
El
verano transcurre mas o menos sin grandes cambios, aunque su padre, en una
operación de talla de sílex, se ha herido gravemente la mano, lo que le ha dificultado
gravemente la posibilidad de seguir realizando grandes trabajos pero Dan´Ha,
que ya tiene quince primaveras, poco menos de la mitad de la vida humana en esa
época, ha pedido permiso para sustituirle como gran maestro dedicado a obras
artísticas o “Kuer-Ur-Anak”.
Su
padre ha aceptado pero ha ido a ver al consejo de ancianos de todas las
familias cercanas para proponer a su hijo en el puesto.
Para
ser gran maestro es importante efectuar un rito de paso, que consiste en un
viaje iniciático. En él, tendrá, entre otras cosas, que elegir un nuevo animal
totémico creador para su clan. El viaje tiene sus riegos pero tendrá que asumirlos
para superar el rito.
Emocionado
y algo asustado a la vez, razonando llega a la conclusión pues puede que este
evento sea una gran oportunidad para él, su familia y toda la tribu.
Para
empezar su camino, tendrá que esperar la migración anual de los renos en el
otoño, en dirección del norte hasta la montañas sagradas.
Dan´Ha
se ha preparado para la marcha y junto con dos otros compañeros elegidos por el
consejo, emprenderán en breve el viaje de sus vidas. Todo está por hacer y
descubrir.
Gonzalo
Ortega
Quins animals més estranys!
Un dia, quan ja havia passat una lluna des que
s’havien instal·lat en la boca d’aquella gruta, la colla no va poder eixir de
cacera perquè semblava que s’acabava el món; una gran ploguda, acompanyada de
moltes lluminàries al cel i una tronada impressionant, els feia impossible
l’eixida de la cova i els convidava a mantenir-se arrecerats allà dins. A la
vora de la foguera.
Un jove dels membres de la colla, jove, va
eixir del fons de la caverna fent unes grans exclamacions, que eren una barreja
de por i d’admiració.
Aquell jove va captar l’atenció del líder i va
aconseguir fer-se’n acompanyar a la part més interna de la cova.
Quan tots dos van arribar en la galeria on
havia estat el jove, aquest va acostar el bol de greix on surava una flameta i
va il·luminar, en un pany de la paret, diverses figures d’animals, que
apareixien i desapareixien a mesura que ell anava desplaçant el bol.
El líder va tindre la mateixa reacció que,
abans, havia tingut el jove: va adoptar un posat amenaçador, va bramar contra
aquelles figures, va fer salts i gestos hostils, que eren una mig defensives
mig ofensives. Volia evitar que aquells animalots els obligaren a abandonar el
refugi.
Però el seu posat va canviar quan, al cap
d’una estona, i estimulat per l’actitud calmada del jove, es va adonar que
aquelles figures no es movien; s’hi va acostar a poc a poc, i va posar la mà
sobre una d’aquelles figures: estava freda, morta. Però, no tenia pèl! Ni
escates, ni plomes! La carn no es podia separar de la paret: aquells animals hi
estaven enganxats!
Mentre ells dos estaven interrogant-se sobre aquella
meravella, va entrar un dels nouvinguts que se’ls havia afegit, a la colla,
feia algunes llunes.
Aquest no es va estranyar gens davant
d’aquelles imatges; no va fer cap expressió d’alarma, al contrari, va agafar un
terrosset que duia al seu sarró, en va trencar un tros, se’l va posar a la
palma de la mà, hi va escopir unes quantes vegades, i el va reblanir, després
es va posar-se a plasmar una figura humana molt estilitzada. Volia representar
una dona recollint llavors amb un cistell a la mà.
Salvador
Pallarès-Garí
Quines pedres més estranyes!
El jove de la colla acabava de trobar-se una
pedra que tenia unes cares molt suaus i uns cantells molt tallants. Allò li va
fer pensar en un tros de pell aixafat a les vores amb les dents, un tros de
pell adobat per servir de recobriment dels pals que usaven com a mànecs de
diferents estris.
Aquella pedra, que era més tallant que les que
ells feien servir habitualment, estava al seu sarró d’aquell estrany que els
havia atacat, i que acabaven de matar. Era com ells, però tenia el cap més
arrodonit. Les celles d’aquell foraster no eren tan prominents com les de la
gent de la seua colla.
D’on vindria? N’hi havia més, com aquell?
La colla estava nerviosa des de la trobada amb
aquell forà: sabien que havien pogut matar-lo només perquè ell estava sol,
perquè duia unes coses molt perilloses: una branca que estava lligada dels dos
extrems i que havia usat per tirar-los unes vares molt primes que es clavaven
molt; i feien molt de mal! També s’havia tret del sarró un pal que duia lligada
una llesca de pedra molt afilada, molt tallant. Més encara que la que ell tenia
a les mans.
La nit següent a la brega no van eixir de la
boca de la caverna, i el líder i dos adults es van quedar desperts tota la nit.
Però no hi havia tornat a aparèixer cap altre individu com aquell.
* * * * *
A l’altre vessant de la vall, a la cara de
l’ombria, un grup de la colla del mort, des d’una petita plana descoberta que
havien trobat, es miraven la foguera que havien fet els que havien matat el seu
company.
Hi havien arribat vagarejant des de terres
molt llunyanes, fugint del fred i la gelada.
El dia de la trobada es van esglaiar per la
rauxa que van mostrar els habitants de la vall. No tenien les eines que ells sí
havien aprés a construir, però treien la força del grup. Quan el seu amic es va
trobar amb els de la vall, aquells van començar a cridar-se els uns als altres,
i s’hi van reunir tants que els nouvinguts van pegar a fugir de por.
Els vallers, per contra, havien aconseguit
domar el foc, el tenien a la seua disposició, l’havien fet seu; cosa que els
forasters admiraven, i ja havien vist en altres grups amb qui s’havien trobat,
però només havien aconseguit furtar-ne una flama, en una ocasió, que se’ls
havia apagat en una nit de pluja i no van poder tornar-lo a encendre.
* * * * *
Llavors tots esperaven sense saber què
esperaven. El temps va passar. Molt de temps.
Ara uns homes amb paletes i pinzells rastregen
les marques de la batalla. Les cendres d’aquelles vides.
Salvador
Pallarès-Garí
diumenge, 15 de juny de 2014
dimecres, 4 de juny de 2014
Colors & Formes - Mostra d'activitats final de curs 2014 - Alumnes de la UPG
Com cada any -i ja en son 30!-, entrant l'estiu, la UPG fa balanç del que ha sigut el curs que acaba. Una exposició i una mostra d'activitats presentaran més d'un centenar d'obres, entre pintures, ceràmiques, fotografies, dibuixos, manualitats, boixets, dissenys de roba i patchwork, que els alumnes han realitzat, inspirats en el lema FORMES & COLORS. Tot seguit, es donaran a conèixer els premis del VI Certamen de narrativa breu que coordina el Taller literari, i es presentaran activitats organitzades pels alumnes d'anglés i valencià; assistirem a la presentació de l'audiovisual Feliç aniversari, UPG. Per molts anys!, dirigit per Boro Mañó, on han participat un gran nombre de persones, que s'han posat davant la càmera per a transmetre'ns records, anècdotes, experiències i vivències del seu pas per la UPG.
Acabarem la mostra amb l'acte de lliurament del guardó AMIC DE LA UPG a una persona o entitat que haja destacat per la seua col·laboració i amistat amb el nostre centre.
Programa:
19.00 Sala d'exposicions Coll Alas (pl. Escola Pia, 1)
- Inauguració de l'exposició FORMES & COLORS *
20.00 Saló d'actes de la Casa de la Marquesa (pg. Germanies, 13)
- VI Certament de narrativa breu LLETRES DE LA UPG.
- Projecció de l'audiovisual Feliç aniversari, UPG. Per molts anys!
- Lliurament del premi AMIC de la UPG.
- Actuació dels dolçainers i tabaleters de la Safor-UPG.
* L'exposició es podrà visitar fins el 22 de juny.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
