Pàgines

dijous, 26 de juny del 2014

Quines pedres més estranyes!



El jove de la colla acabava de trobar-se una pedra que tenia unes cares molt suaus i uns cantells molt tallants. Allò li va fer pensar en un tros de pell aixafat a les vores amb les dents, un tros de pell adobat per servir de recobriment dels pals que usaven com a mànecs de diferents estris.
Aquella pedra, que era més tallant que les que ells feien servir habitualment, estava al seu sarró d’aquell estrany que els havia atacat, i que acabaven de matar. Era com ells, però tenia el cap més arrodonit. Les celles d’aquell foraster no eren tan prominents com les de la gent de la seua colla.
D’on vindria? N’hi havia més, com aquell?
La colla estava nerviosa des de la trobada amb aquell forà: sabien que havien pogut matar-lo només perquè ell estava sol, perquè duia unes coses molt perilloses: una branca que estava lligada dels dos extrems i que havia usat per tirar-los unes vares molt primes que es clavaven molt; i feien molt de mal! També s’havia tret del sarró un pal que duia lligada una llesca de pedra molt afilada, molt tallant. Més encara que la que ell tenia a les mans.
La nit següent a la brega no van eixir de la boca de la caverna, i el líder i dos adults es van quedar desperts tota la nit. Però no hi havia tornat a aparèixer cap altre individu com aquell.
* * * * *
A l’altre vessant de la vall, a la cara de l’ombria, un grup de la colla del mort, des d’una petita plana descoberta que havien trobat, es miraven la foguera que havien fet els que havien matat el seu company.
Hi havien arribat vagarejant des de terres molt llunyanes, fugint del fred i la gelada.
El dia de la trobada es van esglaiar per la rauxa que van mostrar els habitants de la vall. No tenien les eines que ells sí havien aprés a construir, però treien la força del grup. Quan el seu amic es va trobar amb els de la vall, aquells van començar a cridar-se els uns als altres, i s’hi van reunir tants que els nouvinguts van pegar a fugir de por.
Els vallers, per contra, havien aconseguit domar el foc, el tenien a la seua disposició, l’havien fet seu; cosa que els forasters admiraven, i ja havien vist en altres grups amb qui s’havien trobat, però només havien aconseguit furtar-ne una flama, en una ocasió, que se’ls havia apagat en una nit de pluja i no van poder tornar-lo a encendre.
* * * * *

Llavors tots esperaven sense saber què esperaven. El temps va passar. Molt de temps.
Ara uns homes amb paletes i pinzells rastregen les marques de la batalla. Les cendres d’aquelles vides.


Salvador Pallarès-Garí