Pàgines

dimecres, 16 d’abril del 2014

Els sons de la vida



Fotografía de Salvador Pallarès-Garí

Els llums de la sala d’exposicions de la UPG es van apagar; tot es va cobrir pel silenci fosc.
...

Clic-clic, clic-clic, clic-clic...
-Aquell humà no parava de metrallar-me, mentre jo tractava de pondre els ous en aquell muntanyar de la platja d’Oliva! –va dir Llagostina, des de la mateixa platja.
-Ja fa temps, per cert, -va respondre Cuquet- que no veig per ací aquell humà estrany que se’ns acostava tant, que ens mirava i ens mirava; però que no ens agafava, ni ens torturava. Es limitava a acostar-nos aquella capsa fosca que emetia un so repetitiu, clic-clic, clic-clic... i, de tant en tant, un rondineig agut i breu.
-Sí, és cert, el rondineig, a més a més, es corresponia amb un moviment de la cua cilíndrica que tenia un espill a la punta. S’acostava i s’allunyava. I a l’interior hi havia un altre llagostí com jo! Molt estrany!
-Tens raó, a l’interior d’aquella capseta negra també hi havia un cuc com jo! Curiós eh?
-Sí, però quina poca gràcia em va fer a mi aquell dia, quasi em muic de l’ensurt!
-Vols dir, però si vosaltres, només se us acosten, amb un bot us poseu a una bona distància del perill, de qualsevol perill!
-Calla, calla, que jo estava ponent! Estava dipositant els ous en una duna del muntanyar, sota l’arena; quan, de sobte, va aparèixer aquell gegant per darrere de mi. No sé som vaig poder continuar. I ell va començar a rodejar-me, a girar al meu voltant. I aquell clic-clic, frenètic, que no parava, com si s’acabara el món.
-I tu posant en marxa el mecanisme de reproducció de la vida! Amb la mort tan a prop! I a mi, que em va pillar alimentant-me! No serà d’aquells humans que diuen que ens agafen per punxar-nos amb una agulla i dissecar-nos?
-No ho crec, si fóra d’aquells m’hauria enxampat sense cap problema. Ell es va limitar a mirar-me, a voltar-me i posar aquell artefacte al davant de la meua cara.
-D’això que dius dels que ens cacen per clavar-nos una agulla, és cert! Jo vaig veure, en una casa d’aquelles, una paret plena de caixes cobertes per un vidre amb un munt d’animalons de moltes classes; papallones sobretot! Semblava que la vida s’hi havia aturat, tots en filera, immòbils. No sé si estaven morts, però allò era molt estrany, no cap es movia.
***

Aquella mateixa vesprada, abans que es fes fosc en la sala, entre els qui observaven l’exposició de fotografia, amb un gotet de vi a la mà i tastant un tros de formatge, algú comentava que, per fer aquella foto, havia tingut molta sort. Mirant la part de la cua pots veure ouets, boletes rosa; resulta que estava ponent, per això sense un zoom potent em vaig poder acostar tant al llagostí!
-El cas és que, la por que els tinc em va impedir de comprendre que, si no havia pegat un bot per escapar-se de mi, és que tenia una molt bona raó. Llàstima, perquè tinc una foto de més a prop encara, però, pels meus nervis no vaig poder controlar la composició i hi ha una pota que se n’ix del marc.
-Bé, però vas aprenent a fer fotos, i la teua càmera té un macro molt bo, per a ser una bridge.

Salvador Pallarès-Garí